Nascut a la Serra de Mágina - Francisco Muñoz Medina

 

Nascut a la Serra de Mágina - Francisco Muñoz Medina

 

16 .- Barcelona. Els meus primers treballs. (1958)

 

L'endemà de la nostra arribada a Barcelona el meu pare va sortir a buscar feina i va trobar un "a hores", per l'edat no ho van agafar fix, en un garatge - taller que donava al carrer de Sants per una porta i a la Travessera de les Corts per l'altra.

Per a mi trobar feina als dos dies en un taller de muntatge de ràdios, Cauhé Industrial, que després es va convertir en "Vanguard". En una de les línies de muntatge es feia l'aparell de 5 llums més petit del mercat, es dei a "Pulgarcito".

En aquest treball vaig estar treballant dos setmanes amb un sou setmanal de 20 ptes. sou que es considerava poc i de fet ho era perquè a la setmana següent vaig entrar a treballar en un taller de muntatge i reparació de ràdio i magnetòfons, "Ràdio Citra", que em van pagar 150 ptes. cada mes.

Ràdio Citra era a la plaça d'Osca i jo estava a uns 20 minuts caminant des de casa. Aquí vaig estar treballant sis mesos i després vaig anar a Iberia Ràdio. Encara avui, 2010, es conserva la forma dels baixos del taller i la seva estructura encara que l'activitat és molt diferent de la de llavors, ara hi ha un bar.

Però ja continuaré aquest camí més tard perquè abans del canvi de treball vam tenir un altre canvi familiar molt més interessant.

La meva mare ens havia escrit una carta dient que ja no estava en Noblejas, que s'havia tornat a Jimena amb els altres fills, a casa del seu pare. Això va fer que el meu pare que estava buscant allotjament per a nosaltres, bé, per a tota la família, s'intensifiqués la seva recerca.

Mentre el meu oncle Antonio que es "movia" molt pel barri i tenia molts contactes, em va apuntar a un curset d'anglès al centre escolar "La Olivareta" que estava a prop de casa, a uns 15 minuts caminant. El curset era cada diumenge al matí d'11 a 12 i va durar 5 setmanes en què vaig aprendre poc anglès però em van ficar dins el cuc de l'idioma.

D'altra banda, el meu pare no parava en la seva recerca de pis per a la nostra família. Un di a, a finals de novembre, va arribar a casa dels meus oncles i ens va dir: Ja he trobat pis! Per mediació d'un senyor conegut de quan treballava de xofer al poble de Torres, D. Miquel, m'han llogat un pis petit, i tan petit com després us diré, al carrer Varsòvia del barri del Guinardó de Barcelona.

Aquest succés va tenir com a conseqüència que la resta de la meva família viatgés de Jimena a Barcelona en menys d'una setmana. Com que el pis estava moblat amb l'imprescindible la meva mare es va deixar tot el mobiliari Jimena i va viatjar tan sols amb unes maletes amb roba i res més. Bé sí, i amb els meus germans que ja eren 4, i a més, la Mari amb només 7 mesos.

Van arribar el 22 de novembre de 1958, di a de Sta Cecília patrona de la música, al tren conegut com "El Sevillano" que d'altra banda era l'únic que circulava a di ari entre Barcelona i Sevilla.

El comboi va arribar ja de nit a l'estació terme del seu recorregut, l'estació de França, i quan vaig veure als meus germans no cabia en mi d'alegria. Tot eren petons i abraçades i a veure que et miri dei a la meva mare, estàs més prim, bo és que no es veu molt bé de nit. Bé anem-nos que hem de descansar, va dir el meu pare. Vam haver d'agafar dos taxis que ens van portar al pis al carrer Varsòvia 99 baixos.

Com jo no havia vist el pis anteriorment em va sorprendre perquè m'esperava una mica més gran, per a 7 persones, però de moment ens vam ficar en ell i vam passar la nit, i uns anys més.

L'endemà, els que treballàvem, matinem i ens vam anar al taller però jo, que cap a jornada contínua, a les 3 ja era a casa i quan vaig arribar ja tenia un plat de sopa d'olla i cigrons amb patates i verdures i a la meva mare amb el qüestionari a punt. Em va fer mil preguntes o més en aquest di a i durant el cap de setmana que en aquells dies era dissabte a la tarda i diumenge.

Bé, aquí cal dir alguna cosa sobre l'allotjament. Com que el meu pare i jo veníem de casa de la meva tia Manuela, que vivi a en un espai de 3 per 4 m2, allò ens va semblar gran però en 36 m2 útils més els armaris de paret que sempre és superfície afegida. El que s'ha dit, en 36 m2 fica tu a 7 persones i ja em diràs. Tenia una cuina sala menjador que era de 4 per 4 m2 amb els armaris de paret, després un distribuïdor amb prestatgeries també encastades que donava a dues portes, una a la dutxa, lavabo, WC i una altra al dormitori de 4,5 per 4 m2. Tot tan just, però aquí ens vam ficar els 7 i aquí vivim una mica més de 2 anys.

El meu pare havia canviat de treball. Ara era al taller d'una empresa de transports, situada al carrer Rosselló, amb una flotilla de 4 camionetes de repartiment. Per mediació del cap d'aquest taller meu pare va aconseguir el seu treball definitiu en l'empresa d'autobusos sub-urbans de Barcelona un any més tard.

Com s'apropa el Nadal es reuniran les dues famílies Medina, la de la meva mare i la de la meva tia Manuela, en el nostre pis. Si 7 són molts ...

Arriba la nit de Nadal i els meus oncles vénen amb la família a menjar i beure i cantar que és el que es fa per Nit de Nadal, i després a dormir a casa. Jo recordo agradablement aquelles festes en les que encara estàvem molt estrets també ho passàvem bé.

 

 

 

17 .- Barcelona 1958. Els "Boys Scouts"

 

Un amic i company de feina del meu pare, Llivina, li ha suggerit que ens dirigeixi, al meu germà Fernando i a mi, al local de l'església que hi ha al final del carrer Varsòvia, al costat del centre parroquial, on es reuneixen nois que formen un "agrupament" i es dediquen en principi a l'excursionisme però que fan altres activitats culturals i de distracció i és el centre juvenil on van els seus fills.

Al cap d'uns dies, en dissabte, ens acostem Fernando i jo al local esmentat i els germans Llivina ens presenten a la resta.

Són un "agrupament de Boys Scouts" anomenat "Mossèn Jacint Verdaguer" i estan organitzats amb estructura de comandament des de patrulla, formada per 4 o 5 nois, secció, formada per diverses patrulles i agrupament format per 2 o 3 seccions. És clar que venint de la OJE a Fernando i a mi, aquesta estructura no ens va estranyar. A nosaltres ens van assignar a la patrulla Esquirol.

Recordo especialment el cap de patrulla, Josep Palomas, i a un company que es dei a Quim i que després ho he trobat com a empleat de Catalana de Gas. D'altres patrulles record als germans Rosselló uns còmics autèntics, a Climent que voli a ser metge i Francisco Rabal. Excepte a Quim no he tornat a trobar a ningú més.

En el "cau" del carrer Varsòvia ens reunim cada dissabte sobre les 5 de la tarda i es fan jocs físics d'habilitat i altres de memòria i després es fa la programació de la sortida del diumenge. Aquesta organització, que jo desconeixia, és d'ordre internacional i va ser fundada per Baden Powell del Canadà però a Espanya va ser substituïda per la OJE encara a Catalunya i sota el protectorat de l'Església s'accepta o tolera aquesta organització.

A Fernando i a mi ens parlen espanyol però entre ells parlen català. Al cap d'un mes ens diuen que ens explicaran en espanyol els jocs i activitats a efectuar una sola vegada i després si han de repetir alguna cosa ho faran en català.

Així al cap de tres o quatre mesos ja entenem el que diuen i el bàsic com salutacions i el nom d'algunes coses, ho sabem dir en català. Als 6 mesos ja vam parlar el català amb certa fluïdesa encara que es nota molt l'accent de fora.

La resta de la setmana, després de la feina, juguem amb els nois del veïnatge, de vegades ens vam reunir 6 o 7, a jocs que fins ara no coneixia com el "Beli" i el de la bandera o el mocador. Encara que treballàvem, Fernando tenia 14 anys i jo a punt per als 16, el joc de nois al carrer formava part de les nostres activitats.